Dr. Josep López Batllori

J.R.C.

Expert en diabetologia i humanista 

Natural de Barcelona i fill del poeta i editor Josep M. López-Picó. Estudià Medicina a Barcelona, on es va llicenciar l’any 1949. Durant els estudis fou elegit representant del seu curs per a qualsevol relació amb el claustre de professors o altres gestions que s’hagués de tenir en compte. En aquells anys de plena dictadura i prohibicions de moltes llibertats, en acabar una de les classes teòriques es presentà en altres aules per demanar la participació dels estudiants en algunes reivindicacions acadèmiques, cosa que li comportà ser conegut per molts dels estudiants d’altres cursos. 

A la fi dels estudis es decantà per l’endocrinologia, especialment en el camp de la diabetis. Treballà a l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona al Servei de Dietètica, del qual fou director, i més endavant es fusionà amb el Servei d’Endocrinologia i Dietètica, del qual fou nomenat cap l’any 1981, formant equip amb Jaume Viguera Montesinos i Lluís Vila Ballester. 

Un reconeixement a la bona tasca del Servei va ser l’autorització, per part del Servei Català de la Salut, per tractar malalts diabètics amb bombes d’insulina. Va ser un dels serveis pioners en el qual s’instaurà el tractament del malalt diabètic amb la incorporació d’una educadora dietista. S’hi realitzaren cursos de formació per a infermeres d’assistència primària i formació en educació terapèutica i dietètica a metges i infermeria.   

El seu gran interès per la dietètica i la nutrició es va posar de manifest a finals de la dècada dels setanta del segle xx, amb un projecte per crear una escola de dietètica, que en principi no fou possible fins que, 15 anys més endavant, amb Pilar Cervera, es creà a Barcelona el Centre d’Estudis Superiors de Nutrició i Dietètica (CESNID). 

La seva preocupació pel bon tractament de la diabetis i la seva experiència el portaren a escriure i publicar un llibre titulat Els errors del diabètic en el qual es recollien un seguit d’equívocs clàssics amb la idea d’ajudar tant el pacient com el professional. Bon psicòleg, quan una persona o un pacient estava angoixat, neguitós i preocupat, feia el que podia per ajudar-lo. 

Tenia un caràcter fort, idees clares i veu potent, però alhora dialogant. Mai no imposava el seu criteri, escoltava a tothom, a l’adjunt, a l’estudiant, a la infermera i moltes vegades es feia allò que deia l’altre. Ferm en les seves ordres i contundent amb el no-complidor, era capaç de captar l’¡nterès del pacient i transmetre-li eines que l’ajudaven a millorar el seguiment del tractament i les seves autocures. 

Al marge de les seves activitats en el camp professional, fou membre actiu de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears i de la Societat Catalana d’Endocrinologia i Nutrició, de la qual fou vicepresident (1966-1968) i president (1969-1971) i vocal de la Junta de Govern de l’Associació de Ciències de l’Alimentació —secció de l’Institut d’Estudis Catalans— (1980-1982). Formà part —com a vicepresident— de la Secció de Metges Jubilats del Col·legi de Metges de Barcelona durant els vuit anys anteriors a la seva mort.

Tingué una especial dedicació a la relació amb organitzacions benèfiques sanitàries i creà una entitat  anomenada “Pilarsolidari” a fi de fer conèixer organitzacions no lucratives que ajudaven sanitàriament diferents entitats del món. No es desanimava mai, malgrat no obtenir gaires respostes positives a la seva crida d’ajut, però aquesta actitud i esperit d’ajut al proïsme que no abandonà fins als darrers dies de la seva vida, fou un exemple per als amics i coneguts. 

Fou membre del jurat del Premi de Recerca de la Universitat de Vic, que atorgà el Premi al treball “La diabetis i el nen de vidre”, realitzat per Roger Vidal, que hi afegí al títol: “No s’ha de viure per a la diabetis, sinó viure amb la diabetis."