«Repto el silenci des del seu silenci. L’espai d’ell mateix que acaba de guanyar és lliure de tota servitud. Només l’íntim combat de la mort es justifica perquè, d’ell, en pervé força i misteri. Tot és excés en el mudar dels homes i, al capdavall, descobrim amb sorpresa que, fet i fet, l’essencial s’amaga. Ho fa rere el gest repetit sense peresa. Rere el somriure que ens infon coratge. Sobretot, rere l’amor que es dona sense exigir favor ni recompenses».
El poema mil·limetra, fil per randa, el que escenificava. Dolcesa, bondat, rigor, coherència i molts valors. Tot empeltat en la fondària d'una mirada clara.
En Carles havia treballat a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, a Vilafranca, i ens l'han arrabassat massa d'hora. No tocava. A tots ens envolta la pressió inquieta barrejada amb la tristor fosca i el desencís... Des de la fe, voldria consumir-me en el cresol místic. Somio la Pasqua. En Carles ja ho ha fet per nosaltres, lliurant el seu propi cos. Ens guia en l'albada i la germinació d'una vocació fidel, amb un esperit de servei admirable. El meu condol més sentit al conjunt de les seves dues «famílies»: la de sang i la dels companys/amics de l’inoblidable etapa salesiana.
Que Déu li doni un bon cel!