Codi de Deontologia

La relació metge-pacient

• Norma 11
  La primera lleialtat del metge ha d’ésser envers la persona que atén. La salut d’aquesta ha d’anteposar-se a tota altra conveniència.
• Norma 12
  El metge no ha d’establir amb el pacient relacions de tipus sexual, ni tampoc de tipus econòmic –més enllà de la contraprestació de l’acte assistencial–, o d’altre mena, quan aquestes puguin afectar la correcta relació metge-pacient o quan puguin establir-se aprofitant una situació preeminent envers el pacient.
• Norma 13
  Tothom té el dret a una atenció mèdica de bona qualitat humana i tècnica. El metge ha de vetllar per la preservació d’aquest dret.
• Norma 14
  El metge ha de respectar les conviccions religioses, ideològiques i culturals del pacient, fora del cas que s’entrés en conflicte amb la Declaració Universal dels Drets Humans, i ha d’evitar que les seves pròpies condicionin la capacitat de decisió d’aquell.
• Norma 15
  El metge, en tota actuació professional, i especialment en les exploracions diagnòstiques i tractaments, ha de vetllar perquè el dret del pacient a la intimitat sigui escrupolosament respectat.
• Norma 16
  Les exploracions complementàries no s’han de practicar de manera rutinària, indiscriminada o abusiva, sinó sempre sota criteris mèdics. El metge ha de tenir especial cura de no caure en la denominada medicina defensiva, en indicar exploracions o tractaments que no siguin estrictament necessaris.
• Norma 17
  El metge no podrà tractar cap pacient amb la capacitat mental conservada sense el seu consentiment. En el cas d’un menor, si té capacitat de comprendre allò que decideix, el metge ha de tenir en compte la seva voluntat, però també valorarà l’opinió dels vinculats responsables.
• Norma 18
  El metge ha de respectar el dret del pacient a rebutjar totalment o parcialment una prova diagnòstica, un tractament o l’assistència mèdica, sempre que abans aquest hagi estat informat de manera entenedora de les conseqüències previsibles de la seva negativa i es trobi en condicions de tenir-ne una comprensió lúcida, llevat que puguin derivar-se’n perills o danys per a tercers a causa del seu estat. Tanmateix, el rebuig d’una prova o d’un tractament no ha de comportar l’abandonament de l’atenció clínica per part del metge.
• Norma 19
  Quan els responsables d’un pacient no competent o amb la competència minvada rebutgin, ni que sigui per raons de consciència, un tractament que els coneixements mèdics reconeixen com a vàlid i necessari per a la seva vida, el metge, en cas d’urgència, pot prescindir del consentiment.
• Norma 20
  El metge ha de respectar el dret del pacient d’elegir el seu metge i el centre sanitari. Individualment i col·lectivament ha de vetllar per l’acompliment d’aquest dret. El metge ha de respectar el dret del pacient a una segona opinió.
• Norma 21
  Les tecnologies de la informació i la comunicació poden ser instruments vàlids i útils per reforçar i dinamitzar la relació entre metges i pacients, però no poden substituir la visita presencial quan aquesta sigui necessària per a la deguda qualitat de l’acte mèdic. Poden ser també mitjans per establir consultes entre professionals. En aquest cas, la responsabilitat assistencial recau en el professional que hagi mantingut la relació presencial amb el pacient, i la documentació o informació generada amb aquestes comunicacions s’ha d’incorporar a la història clínica del pacient.
• Norma 22
  Els mitjans telemàtics es poden utilitzar en les comunicacions entre metge i pacient sempre que es faci de manera segura, amb una identificació i l’acceptació mútua, i sempre que es pugui garantir la qualitat de l’acte assistencial, segons les condicions particulars de cada cas.
• Norma 23
  El metge que sigui consultat per correu electrònic, o altres mitjans equiparables, per emetre una segona opinió ha de verificar la suficiència i la garantia de la documentació rebuda tenint en compte en l’elaboració del seu informe les limitacions que comporta l’absència d’una visita presencial.
• Norma 24
  Si s’utilitzen les xarxes socials per motius de salut pública, per a serveis d’informació general o per a la promoció de la salut, cal especificar de forma clara els seus objectius, les característiques d’ús i les limitacions, i evitar oferir consells mèdics personalitzats. En l’ús personal de les xarxes socials, el metge ha d’evitar la informació o els comentaris que puguin vulnerar la intimitat de les persones ateses en l’àmbit del seu exercici o que puguin menystenir la confiança social envers la professió o les institucions sanitàries.
• Norma 25
  Llevat dels casos d’urgència, el metge pot negar-se a prestar assistència i també pot negar-se a continuar prestant-la si està convençut que no existeix la confiança indispensable entre ell i el pacient. En aquest cas, el pacient haurà d’ésser degudament informat del perquè de la negativa assistencial, i caldrà que aquesta pugui ésser continuada per un altre metge a qui han d’ésser lliurades, amb el consentiment del pacient, totes les dades mèdiques que demani. El metge no pot rebutjar l’assistència per por de ser contagiat.
• Norma 26
  El metge no pot exercir funcions de metge forense ni d’instructor d’expedients administratius, ni emetre informes, dictàmens o opinions de naturalesa pericial amb relació als processos assistencials en què participi o hagi participat com a metge.
• Norma 27
  El metge, que ha de registrar en una història clínica individualitzada totes les activitats assistencials amb els pacients, està obligat a extremar el rigor del seu contingut i garantir la seva comprensió en benefici de la continuïtat assistencial.

Informació, comunicació i consentiment informat

• Norma 28
  El metge té el deure d’informar el pacient sobre el seu estat de salut, els passos diagnòstics i les exploracions complementàries, el diagnòstic que s’estableixi, les opcions terapèutiques i els resultats esperats de la seva aplicació o del seu rebuig. La informació ha d’incloure també, quan calgui, les mesures preventives per evitar el contagi i la propagació de la malaltia. S’ha d’informar també explícitament la persona quan sigui objecte d’investigació, docència, peritatge o avaluació.
• Norma 29
  El metge ha d’informar al pacient de manera curosa i prudent en el cas que s’hagin produït complicacions, errors o accidents, i ha de posar els mitjans al seu abast per remeiar o pal·liar la situació adversa produïda.
• Norma 30
  El metge ha de vetllar perquè el pacient conegui la identitat del metge de referència del seu procés assistencial, així com la d’aquells que en cada moment li prestin assistència.
• Norma 31
  El metge ha d’informar la persona que atén del risc que poden significar per a la seva salut els seus hàbits, el treball que exerceix, o té intenció d’exercir, i el medi en què es desenvolupa.
• Norma 32
  El metge ha d’informar el pacient de les alteracions que pateix i del pronòstic de la malaltia de manera entenedora, verídica, mesurada, discreta, prudent i compassiva. Quan es tracti de malalties amb un mal pronòstic, el metge ha d’informar de forma especialment curosa, respectuosa i personalitzada. El metge també ha de respectar el dret del malalt a no ser informat.
• Norma 33
  La valoració de la capacitat de fet de la persona malalta per comprendre la informació correspon al metge que l’assisteix, que n’ha de deixar constància a la història clínica. En el cas que el pacient sigui competent, ell mateix decidirà quines persones pot informar el metge i, en el cas que no ho sigui, el metge informarà els representants del pacient o les persones vinculades a ell per raons familiars o de fet.
• Norma 34
  El metge ha d’obtenir el consentiment de la persona malalta en condicions que garanteixin la intimitat i l’expressió lliure de la seva voluntat.
• Norma 58
  El metge prendrà les decisions que cregui adients quan hi hagi una situació de risc immediat greu per a la integritat física o psíquica del malalt i no sigui possible aconseguir l’autorització del pacient o de les persones a ell vinculades.
• Norma 61
  El metge ha d’extremar la informació dels riscos de l’acte mèdic i aconseguir el lliure consentiment del pacient, quan la seva finalitat, tot i perseguint un benefici per al pacient, no sigui el guariment d’una malaltia.
• Norma 35
  Quan el metge actuï com a perit, inspector o similar és quan més acuradament ha de fer saber al pacient, abans d’actuar, la seva condició. Un cop finida la seva tasca, ha de comunicar-li prioritàriament el contingut de l’informe, sempre que no existeixi un factor perjudicial per a la seva salut que aconsellés no fer-ho. Mai no ha de fer judicis o comentaris despectius sobre el diagnòstic, el tractament o el pronòstic establerts amb anterioritat per altres col·legues. Ha d’entendre’s directament amb el metge que té cura del pacient o, si fos el cas, amb el Col·legi de Metges.
• Norma 36
  El metge ha de tenir present, quan redacta un informe o un certificat mèdic, o quan emet un peritatge, que el seu contingut pot tenir conseqüències legals per al malalt, per a ell mateix o per a terceres persones. S’ha d’abstenir, per tant, de fer afirmacions que no hagi comprovat personalment a partir de dades i proves concloents relacionades amb la persona a què es refereix. En cas de peritatge, ha de ser objectiu i ha de fer constar en el seu informe allò que pugui tant beneficiar com perjudicar qualsevol de les parts en el litigi.
• Norma 37
  El metge ha de lliurar al pacient un informe mèdic del seu procés assistencial quan aquest ho demani o en els supòsits en què sigui obligatori, sense perjudici del dret d’accés del pacient a la documentació clínica, d’acord amb la normativa vigent.

El secret professional

• Norma 38
  El metge només pot lliurar informació del pacient a altres col·legues, institucions o centres quan disposi de la seva autorització explícita, i si aquest no pogués donar-la, quan disposi de l’autorització de les persones responsables vinculades al pacient, o quan la documentació o la informació tramesa sigui necessària per garantir la continuïtat de l’assistència o per completar l’estudi o el tractament del pacient. La informació ha de ser necessària i suficient per justificar el motiu de l’informe, i s’ha de comunicar a la persona objecte d’aquest o als seus representants.
• Norma 39
  La condició de metge no dona dret a accedir a la informació clínica confidencial d’un pacient amb el qual no existeix relació assistencial.
• Norma 40
  El metge té el deure de respectar el dret de tota persona a la seva intimitat, en el benentès que els límits d’aquesta només els pot fixar l’interessat. La presència d’estudiants o altres persones en l’acte assistencial requereix la conformitat del pacient.
• Norma 41
  El metge ha de procurar que, en la presentació pública de documentació mèdica en qualsevol format, no hi figuri cap dada que faciliti la identificació del pacient.
• Norma 42
  El metge té el deure de guardar secret de tot allò que el pacient li hagi confiat, el que hagi vist o deduït, i tota la documentació produïda en el seu exercici professional, i procurarà ésser tan discret que ni directament ni indirectament res no pugui ésser descobert.
• Norma 43
  El metge pot revelar el secret amb discreció, exclusivament a qui hagi de fer-ho i en els justos límits necessaris, en els casos següents i en cap més:
  a) Quan de la revelació se’n presumeixi un molt probable bé per al pacient.
  b) Quan certifiqui un naixement.
  c) Quan certifiqui una defunció.
  d) Si amb el silenci es presumís un molt probable perjudici per al pacient o per a altres persones, o un perill col·lectiu (declaració de malalties contagioses, certes malalties mentals, estat de salut de persones a càrrec de la res publica, etc.).
  e) Quan es tracti de malalties professionals, accidents de treball o altres sinistres, si amb la declaració es pressuposa que se n’evitaran de semblants.
  f) Quan actuï com a perit inspector, metge forense, instructor o similar.
  g) Quan, per manament legal, s’hagi de comunicar la comissió d’un fet delictiu.
  h) Quan el metge es vegi injustament perjudicat per causa del manteniment del secret d’un pacient, i aquest sigui autor voluntari del perjudici, a condició, però, que de la revelació del fet no en resultin altres perjudicats.
• Norma 44
  El metge, en cas de tractar un pacient menor d’edat, ha de vetllar sempre perquè aquest rebi la informació adequada al seu nivell de comprensió, i ha de fomentar que participi al màxim en el procés de presa de decisions, en la mesura que li permeti el seu grau de maduresa. Ha de vetllar també perquè la participació de pares o tutors en el procés no obstaculitzi la confiança d’aquest en els professionals sanitaris, i perquè el menor no deixi de consultar-lo quan ho necessiti.
• Norma 45
  La mort del pacient no eximeix el metge del deure del silenci. No es pot considerar revelació de secret el fet de manifestar que un pacient no ha mort d’una determinada malaltia sempre que això no signifiqui una revelació indirecta per exclusió.
• Norma 46
  L’autorització del pacient a revelar el secret no obliga el metge a fer-ho. En tot cas, el metge sempre ha de tenir cura de mantenir la confiança social envers la confidencialitat mèdica, i, quan hagi de revelar el secret, ho ha de fer fent constar l’esmentada autorització.
• Norma 47
  El metge ha de vetllar perquè els seus col·laboradors, sanitaris i no sanitaris, compleixin el deure de secret i gestionin la informació amb la deguda confidencialitat.
• Norma 48
  Cadascun dels metges que participen en un equip mèdic té el deure de preservar la confidencialitat de les dades del pacient, però en benefici d’aquest i de la bona atenció mèdica, pot, en els justos límits necessaris, compartir el secret.
• Norma 49
  El metge ha de posar especial cura, en el seu propi àmbit laboral i familiar, de preservar la confidencialitat dels pacients.
• Norma 50
  El director mèdic d’un centre o servei sanitari vetllarà per l’establiment dels controls necessaris perquè no es vulneri la intimitat i la confidencialitat dels pacients que hi són acollits i de la documentació referida a ells.
• Norma 51
  El metge ha de tenir molta cura quan les dades mèdiques siguin informatitzades, ja que la confidencialitat de les dades del pacient pot ésser violada de manera fàcil i lluny de la relació interpersonal. En aquest cas, especialment, s’han de preservar els drets del pacient:
  a) Conèixer i controlar les dades introduïdes a l’ordinador que han d’ésser solament les pertinents, necessàries i verificables.
  b) Modificar o eliminar les inexactes, no demostrables o supèrflues.
  c) Que les dades no surtin mai de l’àmbit sanitari sense el consentiment exprés del pacient, donat després d’una informació clara i entenedora, tret del cas que no es pugui identificar la persona a qui es refereixen.
• Norma 52
  El metge no pot col·laborar en cap banc de dades sanitàries, si no té la certesa que està adequadament garantida la preservació de la confidencialitat de la informació que hi és dipositada. Ha de tenir, a més, l’absoluta garantia que el banc no està connectat a cap altre que no tingui com a finalitat exclusiva la preservació de la salut, tret que el pacient hi hagi donat el consentiment.
• Norma 53
  Quan el metge sigui requerit per la justícia per testificar en relació amb un pacient sobre matèries que coneix gràcies a la seva professió, ha de fer saber al jutge que èticament està obligat a guardar el secret professional, i li ha de demanar que l’eximeixi de testificar. Si no fos així, el metge ha de demanar al jutge que el rellevi de la seva obligació de secret per tal que pugui declarar, i només ho farà d’allò que es dirimeixi en el procés judicial.
• Norma 54
  El metge té el deure de denunciar al Col·legi de Metges el qui, no essent metge, exerceix activitats mèdiques. Mai no ha de col·laborar amb personal no qualificat degudament. Posarà en coneixement del Col·legi de Metges el qui recomani tractaments no basats en l’eficàcia clínica o que es facin exclusivament amb finalitats lucratives, com també l’ús de productes de composició no coneguda o d’eficàcia no comprovada.
• Norma 55
  El metge, que ha de preservar el secret de les dades genètiques dels seus pacients, mai no ha de col·laborar perquè aquestes s’utilitzin com a element discriminatori o qualsevol altra forma de perjudici.

La qualitat en l'atenció mèdica

• Norma 56
  El metge té el deure de proposar al pacient tots els mitjans adequats al seu abast que cregui adients, dirigits a preservar o recuperar la salut, i de prestar-li tota l’assistència necessària amb aquest objectiu. El metge també ha de promoure els programes de profilaxi, higiene i prevenció.
• Norma 57
  El metge, en la proposta de tractament, ha d’adequar l’ajuda que ofereix al malalt a la qualitat de vida personalitzada i ponderada amb el mateix malalt, més enllà de la quantitat de vida.
• Norma 59
  El metge ha de proposar i aplicar tractaments o procediments avalats pel mètode científic o d’una eficàcia acceptada per la comunitat científica. El metge no ha d’emprar procediments ni ha de prescriure tractaments amb els quals no estigui degudament familiaritzat o que no consideri adients.
• Norma 60
  Quan el metge proposi emprar tractaments o procediments que no s’ajustin als termes de la Norma 59, els oferirà sempre com a teràpia complementària, mai com a alternativa a tractaments de demostrada eficàcia per a la malaltia que es tracta; tot informant i advertint de manera clara i entenedora, del seu caràcter complementari i no substitutori, i sempre que no suposin un risc afegit o no representin un obstacle pel bon desenvolupament de la teràpia principal. Igualment, advertirà de no abandonar cap tractament necessari i, quan calgui, procurarà que el metge responsable del tractament principal estigui informat de la teràpia complementària indicada al pacient.
• Norma 62
  El metge ha de tenir en compte que el trasplantament d’òrgans humans de donador vivent o de cadàver exigeix que la seva necessitat hagi estat contrastada i arbitrada col·lectivament amb participació d’experts.
• Norma 63
  El metge, en la donació d’òrgans de donants vius, ha de tenir especial cura de: a) Vetllar en cada cas perquè el risc per al donant i el benefici per al receptor mantinguin una proporció raonable. b) Assegurar-se que les condicions personals del donant siguin adequades i que el procés d’informació sigui prou detallat i prolongat perquè la seva decisió constitueixi un acte lliure i meditat.
• Norma 64
  El metge, quan la demanda de mitjans terapèutics sigui superior a la seva disponibilitat o quan el context sociocultural del lloc on presta la seva activitat dificulti una assistència de qualitat, procurarà oferir el major benefici clínic, basant-se en principis ètics, aplicats amb criteris de proporcionalitat.
• Norma 65
  El metge, en cas de vaga de fam, ha de considerar que l’objectiu del vaguista no és la mort. El metge ha d’evitar qualsevol interferència aliena a la seva funció professional, i ha d’abstenir-se d’aplicar qualsevol terapèutica quan qui fa vaga de fam, un cop ha estat degudament informat i coneix el pronòstic, hagi expressat d’una manera lliure, explícita i reiterada, la seva negativa a ésser ajudat. El metge ha de respectar en tot moment la voluntat del pacient, prescindint del seu judici sobre la vaga i la seva motivació. Quan rebi una ordre judicial de tractament mèdic ha de fer saber al jutge que èticament està obligat a respectar la voluntat del pacient i demanar- li que l’eximeixi de l’obligació de tractament.
• Norma 66
  El metge, quan estableixi un tractament, s’ha de basar en el benefici per al malalt i en el correcte ús dels recursos sanitaris, i no ha d’estar influït per mesures restrictives inadequades ni per incentius, invitacions, subvencions o altres ajuts. Les relacions que mantingui cada metge amb les indústries sanitària i farmacèutica han de ser transparents, i s’han de posar de manifest en cas de conflicte d’interessos.

• Norma 29
  El metge ha d’informar al pacient de manera curosa i prudent en el cas que s’hagin produït complicacions, errors o accidents, i ha de posar els mitjans al seu abast per remeiar o pal·liar la situació adversa produïda.
• Norma 59
  El metge ha de proposar i aplicar tractaments o procediments avalats pel mètode científic o d’una eficàcia acceptada per la comunitat científica. El metge no ha d’emprar procediments ni ha de prescriure tractaments amb els quals no estigui degudament familiaritzat o que no consideri adients.
• Norma 60
  Quan el metge proposi emprar tractaments o procediments que no s’ajustin als termes de la Norma 59, els oferirà sempre com a teràpia complementària, mai com a alternativa a tractaments de demostrada eficàcia per a la malaltia que es tracta; tot informant i advertint de manera clara i entenedora, del seu caràcter complementari i no substitutori, i sempre que no suposin un risc afegit o no representin un obstacle pel bon desenvolupament de la teràpia principal. Igualment, advertirà de no abandonar cap tractament necessari i, quan calgui, procurarà que el metge responsable del tractament principal estigui informat de la teràpia complementària indicada al pacient.
• Norma 95
  El metge ha de denunciar davant la direcció de la institució sanitària on treballi els impediments que hagi trobat pel desenvolupament d’una bona pràctica mèdica, o pel respecte a les normes deontològiques. Si aquests impediments persisteixen, el metge els posarà en coneixement del Col·legi de Metges.
• Norma 96
  El metge assalariat no pot, en cap cas, acceptar una remuneració basada exclusivament en criteris de productivitat o rendiment horari, ni cap altra disposició que pugui afectar, posar en risc o condicionar la bona qualitat assistencial.
• Norma 103
  El metge ha de negar-se a practicar qualsevol acte mèdic, excepte en cas d’urgència, si considera que no té l’aptitud necessària i/o no disposa dels mitjans adequats per dur-lo a terme i també si existeix la raonable presumpció que el pacient en podria sortir perjudicat. El metge facilitarà l’assistència a qui pugui practicar-lo.

Atenció mèdica al final de la vida

• Norma 79
  Tota persona té dret a viure amb dignitat fins al moment de la mort i el metge ha de vetllar perquè aquest dret sigui respectat. El metge ha de tenir en compte que el malalt té el dret de rebutjar el tractament per perllongar la vida. És deure mèdic fonamental ajudar el pacient a assumir la mort d’acord amb les seves creences i amb allò que hagi donat sentit a la seva vida.
• Norma 80
  El metge ha de respectar i atendre, en la mesura que sigui possible, la voluntat del pacient amb relació a decisions respecte al final de la vida, que es poden reflectir en el document de voluntats anticipades, en el pla anticipat de cures o en anotacions anàlogues referides a la història clínica del pacient. Quan l’estat del malalt no li permeti prendre decisions, no consti documentalment quina és la seva voluntat o hi hagi dubtes sobre aquesta, el metge conjuntament amb les persones vinculades prendran les decisions, tenint en compte allò que es creu que hauria estat el parer del malalt en aquell moment.
• Norma 81
  L’objectiu primordial de l’atenció a les persones en situació de malaltia terminal no és escurçar ni allargar el temps de vida, sinó procurar que tinguin la màxima qualitat de vida possible, sobre la base dels seus valors i preferències.
• Norma 82
  Davant de qualsevol pacient que es troba en situació de final de vida, el metge ha de valorar si la donació d’òrgans i/o teixits és apropiada. Sempre que sigui adequada i pertinent, s’ha de plantejar al pacient, als familiars o al seu representant aquesta possibilitat. En els casos de mort cerebral, excepte si s’ha acceptat la donació d’òrgans per a trasplantament, el metge ha de suprimir els mitjans que mantenen una aparença de vida.
• Norma 83
  L’ús dels tractaments al nostre abast i el nivell d’intensitat terapèutica han de ser adequats i proporcionats per a cada pacient i en totes les situacions, i és responsabilitat del metge la indicació dels tractaments i l’ús adequat dels recursos. El metge ha de retirar els tractaments de suport vital quan siguin fútils, sense utilitat per a aquell malalt en concret, tant a l’inici com durant l’evolució de la malaltia.

Genètica i reproducció humana

• Norma 67
  El metge, davant el progrés de les noves tècniques i de les investigacions, sobre el genoma humà i llurs aplicacions, ha de tenir present que no tot el que és factible tècnicament és èticament acceptable. La seva conducta s’orientarà per criteris bioètics.
• Norma 68
  No són èticament acceptables les actuacions destinades a modificar el genoma d’una persona amb finalitats diferents a la promoció de la salut.
• Norma 69
  El metge té el deure d’informar de manera objectiva sobre els factors que incideixen en la procreació, el mecanisme d’actuació, l’eficàcia i el risc que suposen l’aplicació de cadascun dels procediments per regular-la.
• Norma 70
  El metge té el deure d’informar sobre la possibilitat de transmissió o d’aparició en la descendència de malalties o alteracions i de llur probabilitat i importància, així com proposar la pràctica de proves adients per detectar-les.
• Norma 71
  El metge no ha de practicar mai cap interrupció d’embaràs sense el consentiment lliure i explícit de la dona –sigui quina sigui la seva edat–, prestat després d’una completa informació. Quan la dona sigui menor, el metge ha de vetllar perquè rebi la informació adequada al seu nivell de comprensió, i ha de fomentar que participi el màxim en el procés de presa de decisions, en la mesura que li permeti el seu grau de maduresa.
• Norma 72
  El metge no ha d’aconsellar l’esterilització d’una persona amb discapacitat necessitada d’especial protecció si no té la certesa que els seus responsables legals ho demanen pensant en el bé de l’afectat. En tot cas, l’esterilització només es pot practicar amb una autorització judicial específica prèvia.
• Norma 73
  El metge és responsable de donar el consell mèdic adient per aconseguir una contracepció segura en una pacient amb una malaltia que desaconsella una gestació. En el cas d’una pacient que, malgrat el risc, desitgi dur a terme una gestació, el metge té el deure de prestar-li l’atenció adient. El metge, en el cas d’interrompre una gestació, té el deure de considerar que els motius que la justifiquen siguin transcendents per la salut de la mare i/o el fetus.
• Norma 74
  El metge no podrà practicar tècniques de reproducció assistida sense el consentiment lliure, concret i exprés de la dona. En el cas de donació de gàmetes o embrions, la identitat del donant es mantindrà en l’anonimat. Aquest haurà d’haver donat el consentiment previ per a aquest tipus d’assistència. El fill o els fills i la seva descendència seran els únics que tindran dret a conèixer les dades biogenètiques, però no la identitat dels seus progenitors, i el metge té el deure de facilitar-los-les.
• Norma 75
  El metge podrà intervenir en l’elecció del sexe, o altres característiques dels embrions o gàmetes, per prevenir malalties hereditàries.
• Norma 76
  El metge procurarà limitar el nombre d’embrions per transferir a l’úter matern, per tal d’evitar que es produeixin embarassos de més de dos fetus.
• Norma 77
  El metge té el deure d’informar de la possibilitat de conservació dels gàmetes als pacients que encara no hagin completat el seu desig generatiu, abans de sotmetre’ls a tècniques potencialment esterilitzants, en el cas de patir un procés que obligui a aquestes teràpies.
• Norma 78
  El metge no participarà ni directament ni indirectament en cap procés de clonació humana amb finalitats reproductives. No es podran crear nous embrions amb finalitats d’experimentació.

• Norma 6
  El metge que, per fidelitat a la seva consciència, es negui a emprar una determinada terapèutica, procediment o mitjà de diagnòstic ho haurà d’advertir amb caràcter previ i de manera personalitzada al pacient, o quan es tracti d’un incapacitat o menor, a la persona directament responsable d’aquest, sens perjudici de l’obligació de complir amb el deure deontològic d’informació de les opcions possibles. En qualsevol cas, s’ha de garantir la continuïtat assistencial. El metge no podrà ser discriminat en el seu lloc de treball per raons de consciència.

Investigació i experimentació mèdica

• Norma 84
  La recerca és imprescindible per fer avançar la medicina, i ha de ser considerada un bé social que cal fomentar. La investigació en persones només es pot fer quan allò que es vol experimentar ha estat estudiat satisfactòriament amb la recerca bàsica preclínica.
• Norma 85
  El metge no posarà en marxa cap experimentació humana sense prèviament haver elaborat un protocol experimental ben explícit del qual demanarà l’aprovació a comitès d’ètica d’investigació clínica o a altres comitès interdisciplinaris aliens a l’experimentació.
• Norma 86
  El metge assistencial i el metge investigador garantiran que la persona a la qual es proposi participar en una investigació comprengui la diferència entre el seu procés terapèutic ordinari i un programa de recerca clínica, sens perjudici del consentiment que en qualsevol cas s’ha de recavar.
• Norma 87
  L’atorgament del consentiment haurà de fer-se preferentment per escrit, signat pel mateix participant en l’experimentació o per testimonis que manifestin que la persona ha rebut informació explícita, adequada i suficient
• Norma 88
  El metge mai no podrà practicar cap mena d’experimentació sobre persones si no disposa de mitjans humans i tècnics per efectuar-la en les màximes condicions de seguretat que li permetin neutralitzar immediatament els possibles efectes perjudicials que puguin presentar-se. A més a més, la preservació de la intimitat és ineludible.
• Norma 89
  El metge interromprà l’experimentació si en el seu curs la persona ho demana o es detecta un possible perill.
• Norma 90
  El metge no privarà ni interromprà una terapèutica eficaç reconeguda per assajar nous tractaments, llevat que després d’una acurada informació, el malalt hi doni el seu consentiment exprés.
• Norma 91
  El consentiment dels donants de qualsevol teixit, incloent-hi les cèl·lules mare i la sang del cordó umbilical per a recerca genètica, ha d’especificar l’objectiu de la recerca, l’abast de les possibles intervencions que se’n derivin i si el donant vol ser informat o no del resultat.
• Norma 92
  El metge té el deure de complir les normes de la comunitat científica internacional en relació amb la integritat en recerca i la transparència en la investigació, i en particular pel que fa a la publicació dels resultats, amb independència del seu signe, i al predomini de l’interès científic.
• Norma 93
  El metge no podrà emprar en les publicacions científiques, escrites, orals o visuals, cap nom o detall que permeti la identificació del subjecte de l’experimentació, tret que, en cas que no pugui obviar-se, l’interessat, després d’una acurada informació, hi doni el seu explícit consentiment.
• Norma 94
  El metge ha de tenir especial cura en la difusió dels resultats de la investigació als mitjans de comunicació, tractant d’evitar que puguin conduir a equívoc o generant falses expectatives en els pacients, sobretot en els afectats per malalties per a les quals no s’ha trobat una solució provadament eficaç.

• Norma 9
  El metge ha de mantenir la transparència dels potencials conflictes d’interès que puguin sorgir en la seva activitat professional respecte les eventuals relacions amb les indústries sanitària, farmacèutica i d’altres relacionades amb l’àmbit de la salut.
• Norma 26
  El metge no pot exercir funcions de metge forense ni d’instructor d’expedients administratius, ni emetre informes, dictàmens o opinions de naturalesa pericial amb relació als processos assistencials en què participi o hagi participat com a metge.
• Norma 66
  El metge, quan estableixi un tractament, s’ha de basar en el benefici per al malalt i en el correcte ús dels recursos sanitaris, i no ha d’estar influït per mesures restrictives inadequades ni per incentius, invitacions, subvencions o altres ajuts. Les relacions que mantingui cada metge amb les indústries sanitària i farmacèutica han de ser transparents, i s’han de posar de manifest en cas de conflicte d’interessos.
• Norma 136
  Els honoraris mèdics han d’ésser dignes i no abusius. Cap metge no podrà acceptar remuneracions o beneficis directes o indirectes en qualsevol forma, en concepte de comissió, com a propagandista o com a proveïdor de clients o per altres motius que no siguin de treballs encomanats. Tampoc les pràctiques dicotòmiques són èticament acceptables.

• Norma 26
  El metge no pot exercir funcions de metge forense ni d’instructor d’expedients administratius, ni emetre informes, dictàmens o opinions de naturalesa pericial amb relació als processos assistencials en què participi o hagi participat com a metge.
• Norma 35
  Quan el metge actuï com a perit, inspector o similar és quan més acuradament ha de fer saber al pacient, abans d’actuar, la seva condició. Un cop finida la seva tasca, ha de comunicar-li prioritàriament el contingut de l’informe, sempre que no existeixi un factor perjudicial per a la seva salut que aconsellés no fer-ho. Mai no ha de fer judicis o comentaris despectius sobre el diagnòstic, el tractament o el pronòstic establerts amb anterioritat per altres col·legues. Ha d’entendre’s directament amb el metge que té cura del pacient o, si fos el cas, amb el Col·legi de Metges.
• Norma 36
  El metge ha de tenir present, quan redacta un informe o un certificat mèdic, o quan emet un peritatge, que el seu contingut pot tenir conseqüències legals per al malalt, per a ell mateix o per a terceres persones. S’ha d’abstenir, per tant, de fer afirmacions que no hagi comprovat personalment a partir de dades i proves concloents relacionades amb la persona a què es refereix. En cas de peritatge, ha de ser objectiu i ha de fer constar en el seu informe allò que pugui tant beneficiar com perjudicar qualsevol de les parts en el litigi.

Deures i drets dels metges amb els companys

• Norma 107
  El metge, per damunt de tota consideració jeràrquica, ha de tenir en compte que qualsevol altre metge és un company que mereix un respecte imposat pel costum mèdic universal i com a tal ha de tractar-lo.
• Norma 108
  Tot metge que forma part d’un equip mèdic pot rebutjar qualsevol dels seus membres per causa professionalment justa, però ha d’argumentar prèviament els motius del seu refús a la jerarquia mèdica de l’ens on pertany l’equip o al Col·legi de Metges.
• Norma 109
  El metge té el deure i el dret de demanar consell a un altre metge, i aquest té el deure de donar-l’hi, procurant compartir els seus coneixements en benefici del pacient. Aquest consell o consulta, l’ha de demanar sempre que es cregui incapaç de proporcionar al pacient allò que aquest espera d’ell. També, quan les circumstàncies, el pacient o els responsables del malalt ho demanin, o bé quan el fet de no exercir aquest dret pogués significar un risc important per al metge o per al malalt.
• Norma 110
  Les discrepàncies professionals i, en general, la relació entre metges mai han de comportar un desprestigi públic ni fer minvar la confiança social envers la professió. Les discrepàncies s’han d’intentar resoldre entre metges, i, quan no sigui possible, acudir als òrgans professionals de les institucions o al Col·legi de Metges, sens perjudici del dret a recórrer a altres instàncies.
• Norma 111
  Tret dels casos d’urgència, cap metge no ha d’interferir en l’assistència que presti un altre col·lega. No es considera interferència la lliure consulta demanada pel malalt a un altre metge. Aquest, però, ha de fer constar al pacient el perjudici d’una assistència mèdica no coordinada.
• Norma 112
  Els metges s’han de proporcionar entre ells la informació necessària, de forma entenedora, evitant les sigles i la terminologia no habitual, per oferir una bona assistència al pacient i una adequada coordinació i seguiment assistencial.
• Norma 113
  El metge té el deure de comunicar els seus coneixements al company que ho sol·liciti i facilitar- li l’accés als centres d’estudi, serveis o instal·lacions sanitàries, sense més límits que la raonable bona marxa de l’activitat i la salvaguarda prioritària de la intimitat del pacient.
• Norma 114
  El metge que se sàpiga malalt, que sigui coneixedor que pot transmetre alguna malaltia o que es vegi amb dificultats per exercir amb plena eficàcia la seva professió, té el deure de consultar un altre o altres col·legues perquè valorin la seva capacitat professional i seguir les indicacions que li siguin donades.
• Norma 115
  El metge que sàpiga que un altre metge, per les seves condicions de salut, hàbits, possibilitat de contagi, deficiències en la pràctica professional o conducta contrària a la deontologia, pot perjudicar els pacients, té el deure, amb l’obligada discreció, de comunicar-l’hi i, si escau, recomanar-li que consulti amb qui pot aconsellar la millor actuació. Igualment, té el deure de posar-ho en coneixement de la institució on treballi i del Col·legi de Metges. El bé dels pacients ha de ser sempre prioritari.
• Norma 116
  El metge no s’apropiarà de la contribució científica o acadèmica d’un altre metge.
• Norma 117
  El metge que, en condició de pacient o d’acompanyant d’un pacient, es visiti amb un company procurarà identificar-se com a tal.

Deures i drets dels metges amb les institucions

• Norma 95
  El metge ha de denunciar davant la direcció de la institució sanitària on treballi els impediments que hagi trobat pel desenvolupament d’una bona pràctica mèdica, o pel respecte a les normes deontològiques. Si aquests impediments persisteixen, el metge els posarà en coneixement del Col·legi de Metges.
• Norma 96
  El metge assalariat no pot, en cap cas, acceptar una remuneració basada exclusivament en criteris de productivitat o rendiment horari, ni cap altra disposició que pugui afectar, posar en risc o condicionar la bona qualitat assistencial.
• Norma 97
  El metge està obligat a vetllar pel bon nom de la institució en la qual treballa, i a promoure la millora de la seva qualitat. Les deficiències que puguin haver-hi ha de posar-les en coneixement, en primer lloc, de la direcció de la institució i, si no són corregides, de les entitats mèdiques corporatives o autoritats sanitàries, abans de fer-ho a altres mitjans.
• Norma 98
  Els metges amb responsabilitats directives o de gestió han de vetllar perquè els professionals sanitaris treballin en les millors condicions possibles, i perquè els centres i dispositius sanitaris on treballen disposin dels recursos humans i materials que els permetin una assistència adient i el compliment del Codi de Deontologia.
• Norma 99
  El metge de referència és aquell que té al seu càrrec coordinar la informació i l’assistència del pacient, com a interlocutor principal en tot allò que correspongui a la seva atenció i informació durant el procés assistencial, sense perjudici de les obligacions i les responsabilitats d’altres professionals que participen en l’atenció al pacient.
• Norma 100
  El metge, en primer lloc, ha de presentar-se al pacient, informar-lo de la seva funció professional, de qui són i per què hi són totes les persones que poden acompanyar-lo o estar presents en l’acte mèdic. Ha de respectar el dret del pacient a rebutjar-les i facilitar el diàleg privat amb ell, amb qualsevol altre metge, o amb qualsevol altra persona, sanitària o no, de les que en tenen cura.
• Norma 101
  El metge té el deure de procurar que el pacient pugui mantenir una relació fluida amb el seus familiars i amics, i evitar, dins de les seves competències, que els tràmits administratius impedeixin o retardin l’acció mèdica. També ha de procurar que el pacient s’incorpori al més aviat possible a la seva vida habitual.
• Norma 102
  El metge ha de respectar el dret del pacient a triar un altre metge, aliè o no a la institució, per tal que estigui present en qualsevol acte mèdic que se li practiqui i en qualsevol circumstància, i té el deure de facilitar-li la més àmplia informació sense interferir, però, en l’assistència.
• Norma 103
  El metge ha de negar-se a practicar qualsevol acte mèdic, excepte en cas d’urgència, si considera que no té l’aptitud necessària i/o no disposa dels mitjans adequats per dur-lo a terme i també si existeix la raonable presumpció que el pacient en podria sortir perjudicat. El metge facilitarà l’assistència a qui pugui practicar-lo.
• Norma 104
  El metge té el deure de col·laborar en les institucions on treballi, amb les comissions mèdiques en què sigui requerit.
• Norma 105
  Els metges, tinguin o no responsabilitat docent, han d’ajudar els estudiants i els companys que es troben en procés de formació i han de procurar transmetre els coneixements, les actituds i els valors propis de la professió, també a través del seu exemple.
• Norma 106
  Davant de la possibilitat de vaga, els metges, individualment i per mitjà dels ens corporatius, han de facilitar la creació de comitès d’arbitratge i procurar que la vaga no tingui lloc. Però si es produís, els metges han d’establir –amb qui en tingui la competència– els serveis necessaris que garanteixin la preservació del dret dels ciutadans a la protecció de la salut, i emprar individualment i col·lectivament els mitjans més adequats i sempre els menys lesius per als pacients.

Deures i drets dels metges amb el col·legi de metges

• Norma 118
  El metge, sigui quina sigui la seva situació professional, jeràrquica o social té el deure de comparèixer a la crida que se li faci des del Col·legi de Metges, independentment que la seva activitat sigui pública o privada.
• Norma 119
  El metge té el deure de prestar la col·laboració personal a la vida corporativa, com també a contribuir econòmicament a les càrregues corresponents.
• Norma 120
  El metge està obligat a un perfeccionament professional constant. Tant ell com el Col· legi de Metges han de procurar que això sigui possible, ja sia en institucions públiques com privades.

Divulgació i publicitat mèdica

• Norma 129
  El metge, sigui quin sigui el mitjà a través del qual faci publicitat de la seva activitat professional, ha de complir les normes d’aquest codi i la resta de la normativa sanitària de publicitat.
• Norma 130
  El metge, quan comuniqui a la premsa o a altres mitjans de difusió informació sobre activitats professionals o de caire sanitari i científic ha de ser curós, especialment quan aquesta afecti a la població de manera generalitzada. Aquesta informació haurà de ser veraç i entenedora, i basar-se en fonts objectivables, fiables, identificables i susceptibles de ser contrastades.
• Norma 131
  Quan el metge participi en un espai d’informació de caràcter divulgatiu sanitari, cal que ho faci en temes de la seva competència, que sigui prudent i que consideri les repercussions que pot tenir en el públic. S’ha d’abstenir de tenir una actitud publicitària i d’avalar productes de consum sense beneficis demostrats per a la salut.
• Norma 132
  El metge no ha de fomentar esperances enganyoses de guariment, ni tampoc ha de promoure falses necessitats relacionades amb la salut. També s’ha d’abstenir d’emprar mitjans i/o missatges publicitaris que menystinguin la dignitat de la professió, o la d’altres companys, o que tinguin afany exclusiu de lucre.