Gran comunicador, elegància, presència, però també humilitat i capacitat d’escolta. Explicava la salut mental de forma entenedora i fàcil, però sense perdre rigor ni serietat.
Algú em va explicar que el doctor Corbella va començar a fer aparicions en un programa de TV3 gairebé per casualitat, però de seguida es va guanyar l’admiració i el reconeixement de la gent que el veia a la tele, sobretot per la seva manera planera i propera de donar resposta a les consultes que li feien. Aquest mateix estil el va utilitzar en els seus escrits i els seus diversos llibres adreçats a donar pautes i consells pel benestar emocional, per millorar la relació de parella, per saber tractar els fills, entre altres temes relacionats amb la salut mental.
A banda de conèixer la seva producció literària, també vaig tenir l’honor de treballar amb ell i “ajudar-lo” en la seva consulta del carrer Aribau. Si fa no fa, escrivia en els seus llibres el que també explicava a les persones que atenia. I les persones que l’anaven a veure volien escoltar el que també havien sentit a la tele i el que havien llegit en el seus llibres. En alguns casos, aquestes persones només volien una “segona opinió” del doctor Corbella i amb això es donaven per satisfets. Semblava com si el doctor Corbella fos l’oracle de Delfos on acudien els catalans per preguntar sobre qüestions que els inquietaven. Hi anaven de tots els llocs de Catalunya. De fet, podem dir que el doctor Corbella era el psiquiatre de Catalunya. I m’alegro que fos així. Especialment en un moment en el qual es començaven a publicar llibres d’autoajuda, començaven a estar de moda els remeis alternatius de tota mena i es començava a perdre la por a anar al psiquiatre.
L’èxit i el valor de la seva feina com a psiquiatre no era només deguda a la seva fama com a personatge públic. A banda de tenir una bona formació com a psiquiatre, també sabia com guanyar-se la confiança de les persones que atenia. Es preocupava molt de cuidar el vincle i la relació metge-malalt, com potser havia après a fer del seu pare, també metge de professió. Sens dubte, aquesta era una de les habilitats que més admirava d’ell i que crec que és fonamental en la pràctica assistencial de la psiquiatra.
Gràcies, Joan Corbella, per les teves lliçons