Aquest mes de febrer ha mort a Barcelona el professor Màrius Foz i Sala (1929-2021), pocs dies abans d’arribar als 91 anys d’edat, després d’un deteriorament sobtat de la seva salut.
Havia estat el cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital de Can Ruti (1983-1999 i catedràtic de Medicina de la Universitat de La Laguna (1979) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (1980) i fou guardonat amb la medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya al mèrit científic i tecnològic (1989) i amb el Premi Josep Trueta a la recerca científica (1998).
Si bé els seus interessos científics més coneguts foren l’obesitat i la nutrició, la patologia de la glàndula tiroide i les endocrinopaties autoimmunitàries on els seus mèrits han estat indubtables i hauran de ser valorats en perspectiva pels historiadors d’aquests camps, és segurament en la seva vessant més institucional i de servei a la comunitat on guanyà un respecte i un reconeixement molt més ampli.
D’una banda, el professor Foz estava compromès a fer que la medicina catalana assolís un bon nivell d’edició i divulgació científica. Va estar lligat durant molts anys a l’editorial DOYMA i a moltes de les seves publicacions. Potser val la pena esmentar el seu paper dinamitzador en la revista JANO, que tingué un pes important en les transformacions ideològiques de la medicina durant els anys setanta i vuitanta del segle passat. Ell explicava sovint que aquesta vocació li venia de lluny. Quan era estudiant i metge jove assistia als actes de l’Acadèmia i era l’encarregat de fer-ne els resums escrits, quan YouTube i el Power Point no es podien ni imaginar, i posteriorment es publicaven als Annals de Medicina (llavors encara Anales); una revista centenària que tampoc es pot entendre sense la participació del doctor Foz.
Després d’haver estat president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1982-1990, abans ho havia estat de la seva Societat d’Endocrinologia i Nutrició) i haver estat escollit membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1985), on va ser vicepresident (1989-1992) i president de la Secció (2000-2008), i membre de la Reial Acadèmia de Medicina (1993), continuà implicat a fons en iniciatives tant en suport de la utilització científica de la llengua catalana com en la reflexió sobre com havia d’evolucionar la medicina i l’atenció a la salut. Fou president del 16è congrés de metges i biòlegs de llengua catalana, celebrat a Barcelona, l’any 2000 i fou codirector de la segona edició del Diccionari Enciclopèdic de Medicina que es publicà aquell mateix any. Encara amb noranta anys promogué la posada al dia de la terminologia genètica en català, tasca actualment en curs sota la direcció del professor Ramon Bartrons que, lamentablement, no podrà veure acabada.