Notícies

Document del COMB sobre dispositius d'Atenció Residencial


Les residències geriàtriques tenen consideració d’establiments de servei social. No obstant això, en aquests centres, a causa de les característiques de les persones ingressades que presenten en molts casos morbiditat de tipus crònic, hi ha una creixent demanda sanitària, i això fa que el requeriment d’atenció mèdica sigui cada cop més elevat.

És responsabilitat del Centre d’Atenció Primària del territori en el qual radica la residència, la prestació de l’assistència mèdica a les persones que hi són ingressades, i amb aquesta funció en alguns territoris s’han desplegat els EARs, equips de suport residencial, per reforçar l’atenció dels pacients amb elevada complexitat. Equips que han de treballar amb estreta coordinació amb el personal de la residència.   

Els responsables higienicosanitaris de les residències geriàtriques, de conformitat amb el Decret 284/1996 de regulació del Sistema Català de Serveis Socials, han de vetllar per què l’usuari pugui accedir als recursos sanitaris públics, tot plegat, sens perjudici d’aquells altres recursos sanitaris a que pogués tenir accés.

Deixar la càrrega assistencial que genera una residència geriàtrica a un únic recurs públic pot provocar disfuncions assistencials i arribar a comprometre la qualitat de l’assistència mèdica, fet pel que és molt habitual que les residències geriàtriques posin a disposició dels seus residents serveis d’assistència sanitària propis, amb dedicació horària variable segons els tipus de residències, i que estan adreçats a facilitar el seguiment assistencial de les persones ingressades.  

A més, les residències geriàtriques receptores dels beneficiaris dels programes d’acolliment a la gent gran de l’ICASS (Ordre BEF/305/2005, de 4 de juliol) veuen incrementades les funcions del seu responsable higiènicosanitari amb la necessitat de que aquest supervisi i controli tots els procediments terapèutics aplicables als residents i amb la necessitat de que garanteixi la correcta organització sanitària dels recursos sanitaris comunitaris i dels recursos sanitaris propis o subcontractats.

Es produeix doncs, una confluència de diferents estaments mèdics intra i extra-residencials que pot generar problemes de coordinació entre els professionals que hi presten serveis, però que en cap cas haurien de repercutir en l’assistència sanitària que reben els residents.   

El COMB, conscient de les responsabilitats assistencials i legals que tenen els metges amb responsabilitats directes o indirectes sobre els residents i de la necessitat de donar a aquests l’atenció mèdica de la màxima qualitat possible, va elaborar i publicar el desembre de 2002 un Quadern de Bona Praxi respecte a com prestar una assistència de qualitat a les persones que estan en residències geriàtriques.

El COMB és conscient, també, de l’existència de situacions millorables a l’entorn de l’atenció als residents, especialment en allò que fa a la coordinació dels serveis assistencials propis de la residència amb els del Centre d’Atenció Primària, que hauria de basar-se en una comunicació bidireccional de la informació assistencial d’ambdós recursos que permeti compartir les decisions clíniques i, inclús, farmacològiques, i per això:

  • Manifestem la vigència del document editat pel COMB el desembre de 2002 pel que fa a les recomanacions específiques, ètiques i legals.
  • Reclamem que el model d’atenció ha d’adequar-se a la realitat actual, on el component sanitari i social ha esdevingut en les residències geriàtriques un element preponderant per la complexitat dels pacients i la situació socioeconòmica.
  • Proposem que des de l’Administració, amb la col·laboració i implicació dels professionals, es defineixi un model específic d’atenció als pacients residencials que s’adapti a la realitat actual, que defineixi i faciliti la interrelació i coordinació entre els professionals actuants i on es tingui en compte tant el component sanitari com el social, amb l’objectiu de garantir la millor atenció possible.    

Considerem que l’assistència sanitària als residents i la prescripció farmacològica ha d’estar estretament lligada. Són els metges de les residències els que efectivament i de manera preferent fan aquesta tasca assistencial i entenem que, per tal d’assegurar una atenció de qualitat i segura, és necessari implementar a les residències eines que permetin la comunicació de les dades de l’atenció sanitària del resident a la història clínica compartida del sistema públic, que permeti al metge de la residència fer-ne ús com a eina de treball habitual.   

 Barcelona, 4 de desembre  de 2014