Notícies

Dr. Lluís Guerrero i Sala, president de la Delegació del Bages del Col·legi de Metges, i acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

Aquest centenari metge barceloní, icona dels metges catalans del segle XX, va ser guardonat per la Generalitat de Catalunya, l’any 1981, amb la Creu de Sant Jordi. Fa poc, aquest setembre passat, el govern català li ha concedit la Medalla d’Or de la Generalitat, i avui li lliura el Premi Nacional de Cultura a la Trajectòria Professional en un acte que se celebra al teatre Kursaal de Manresa. El govern va justificar la concessió de la Medalla d’Or “com mostra del reconeixement de les institucions catalanes per les seves extraordinàries aportacions al país”, i ara, el Premi Nacional de Cultura “per la seva dilatada i prestigiosa carrera com a cirurgià i el seu compromís ètic i social”.

Aquestes paraules oficials de les autoritats dels país resumeixen bé els mèrits adquirits per Broggi. Per aprofundir en la vida i obra del personatge, cal llegir les memòries de qui després d’una llarga vida personal, familiar i professional, és supervivent d’una guerra, dues dictadures i de la seva pròpia ancianitat, que l’apropa a la seva Ítaca cobejada.

M’agrada recordar sovint els paradigmes de la professió mèdica: humanitat, ètica i ciència. Són els del Dr. Broggi.

La seva humanitat, teixida a la vora dels ferits al camp de batalla i a la capçalera del malalt, és plena i sense fissures. Ha viscut el segle XX de forma substantiva i participativa, el triomf de les democràcies sobre els radicalismes, el de la il·lustració sobre l’analfabetisme, el de les polítiques socials sobre el caciquisme, el de la ciència sobre l’obscurantisme; ha viscut un segle convuls i de progrés. La seva bondat i el lliurament a l’altri han presidit la seva dilatada vida. L’amor l’ha fet un gran metge, que no solament s’ha enfrontat amb el patiment dels altres –moltes vegades superant el propi, silenciat- sinó que l’ha dut a defensar el proïsme, el seu país, i el gènere humà, aquest últim com a membre fundador de la Societat Internacional de Metges contra la Guerra Nuclear, entitat guardonada amb el premi Nobel de la Pau. El seu missatge, nu de tot el que és accessori, és diàfan i quinta essència de la fidelitat als principis i del seny aplicat al món. La bonhomia li és característica, una qualitat transitiva, militant. Broggi és un mite amb els peus afermats al terra, al què li agrada el contacte directe i el tracte amb les persones, les distàncies curtes, sap escoltar i es mostra proper i senzill; sovint la saviesa s’acompanya d’humilitat i discreció.

L’ètica ha estat per ell una qualitat personal i un objectiu professional. La perseverança en les seves creences i ideals l’han fet un personatge íntegre, un model a seguir. Entre els aspectes de l’ètica professional, ha estat president de la Comissió de Deontologia del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, on ha desenvolupat una tasca ingent. És un gran especialista en ètica de la ciència.

En relació a la ciència mèdica, ha estat un investigador de l’anatomia quirúrgica i un cirurgià hàbil i eficaç, innovador i pioner, introductor de noves tècniques terapèutiques, un dels metges assistencials més brillants al marge de l’exercici públic, un àmbit que des de la postguerra li havia estat vetat pel dictador, mitjançant un procés de depuració. Com a metge ha fet més bé als pacients que molts altres col·legues, per raó dels molts anys que ha dedicat a l’exercici de la professió, operant fins passada vuitantena. El cirurgià llegendari encarna l’evolució de la cirurgia contemporània.

Sovint la saviesa està renyida amb la joventut. El doctor Broggi és un savi admirable, al que contemplem en la seva ancianitat digna i serena, amb un esperit jove, capaç d’engrescar-se amb moltes iniciatives. Amb la seva esposa esdevenen un model de plenitud envejable, difícil d’assolir als humans, la imatge de la felicitat madura.

Aquesta personalitat construïda en la lluita diària del servei als altres amb uns ideals immutables, ha estat el jonc que ha resistit la ventada millor que el roure, ha col·laborat durant cent anys a fer la Catalunya actual i, de ben segur, és mereixedor del Premi Nacional de Cultura que li reconeix la seva trajectòria, i de tots els guardons que se li han donat i dels homenatges que ha rebut i que encara rebrà. En realitat, aquestes breus ratlles meves d’admiració no són sinó el més humil i íntim de tots ells.