Aquest web utilitza cookies que permeten el funcionament i la prestació dels serveis del web així com cookies analítiques i de sessió que emmagatzemen i recuperen informació quan navegues. Clica AQUÍ per a mes informació o per a canviar la configuració de les cookies
Pots acceptar les cookies d’anàlisi prement ACCEPTAR o REBUTJAR
Acceptar Rebutjar
Reserva un dia i hora per realitzar un tràmit a les oficines d’Atenció al Col·legiat i ser atès per un dels nostres assessors.
Col·legiat
No col·legiat
Et facilitem la cerca de documents i publicacions del CoMB amb aquesta eina documental
Accés a la cerca avançada.
Com s’està prestant l’atenció sanitària a les persones sense llar a Barcelona? Estem donant resposta a les seves necessitats de salut? Aquest va ser el punt de partida de la jornada #SalutSenseLlar, organitzada pel Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) i celebrada el dia 6 d’octubre. Els principals objectius eren posar sobre la taula els avenços i les mancances que existeixen en aquest àmbit, conèixer què s’està fent en altres ciutats d’Europa i posar les bases per iniciar un treball conjunt que contribueixi a impulsar noves propostes per a professionals, entitats i administracions que millorin la qualitat de l’assistència i que garanteixin l’accessibilitat de les persones que viuen al carrer als serveis de salut.
Professionals dels àmbits de la salut i social, procedents tant de l’àmbit local com internacional, van debatre sobre les necessitats i models d’atenció a les persones que viuen al carrer i en situacions d’emergència habitacional en general. L’acte va començar amb unes paraules del president del CoMB, Jaume Padrós, qui va recordar que “és una obligació ètica i professional ajudar a millorar la qualitat de vida dels sectors més vulnerables de la societat”. Segons Padrós, “la professió mèdica ha de tenir la sensibilitat per posar l’accent social allà on és més necessari”.
Beatriu Bilbeny, vocal de la Junta de Govern del CoMB iimpulsora de la jornada
A continuació, va intervenir la metgessa de família Beatriu Bilbeny, vocal de la Junta de Govern del CoMB, que, com a impulsora de la jornada, en va deixar clar el punt de partida: “no hi ha ciutadans de primera i de segona, sinó persones que necessiten assistència”. Bilbeny, que és metgessa de família al CAP Raval Sud de Barcelona, va aclarir que el sensellarisme “no només s’aplica al fet de dormir a la intempèrie, sinó que inclou tota una sèrie de situacions d’inestabilitat social”. Bilbeny va emplaçar a generar un grup de treball per començar a fer coses d’una manera diferent. “Aquesta jornada no pot quedar en un simple tuit”, va alertar.
Contrastant experiències
Seguidament va ser el torn de la primera taula rodona, titulada “Contrastant experiències”. La directora d’Atenció als Serveis de Sensellarisme de l’Institut Municipal de Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona, Carmen Fortea, va parlar de l’experiència del Programa Municipal d’Atenció a Persones Sense Llar en l’àmbit de la ciutat de Barcelona, un dels eixos principals del qual “és la coordinació amb la xarxa de salut”. Fortea va explicar que el sensellarisme “és un fenomen que continua creixent i que actualment afecta unes 1.000 persones a la ciutat de Barcelona”, i va lamentar que “hi ha molta més capacitat d’exclusió que de sortida dels circuits assistencials”.
La coordinadora de polítiques de la Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que Treballen amb Persones Sense Llar (FEANTSA), Simona Barbu, va explicar el funcionament d’aquesta organització, radicada a Brussel·les, que es va crear l’any 1989 per posar fi al sensellarisme a Europa, especialment mitjançant el programa Housing First, una fita que tan sols ha aconseguit assolir Finlàndia. Segons Barbu, “hi ha una estimació d’unes 700.000 persones sense llar que dormen al carrer a Europa”, xifra que ha augmentat un 70 % els darrers 10 anys i que inclou cada cop més dones, famílies amb infants, menors d’edat i migrants. Amb tot, Barbu va afirmar que encara és un treball pendent recopilar dades i conèixer amb exactitud l’abast real del sensellarisme a Europa, una realitat que es va fer evident durant el confinament general a l’inici de la pandèmia de COVID-19, que va requerir grans esforços per trobar allotjament a les persones que vivien al carrer. Barbu va presentar també la Declaració de Lisboa de la Plataforma Europea per Combatre el Sensellarisme (2021), firmada per 27 estats.
D'esquerra a dreta: Alex Bas, president executiu de l’ONG anglesa Pathway; Simona Barbu, coordinadora de polítiques de la FEANTSA; i Carmen Fortea, directora d’Atenció als Serveis de Sensellarisme de l’Institut Municipal de Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona
Per cloure la taula, el president executiu de l’ONG anglesa Pathway, Alex Bax, va explicar en què ha consistit l’experiència de “dotze anys d’inclusió en salut”, és a dir, tota la història de la feina feta per aquesta organització que, en col·laboració amb el sistema públic de salut britànic (NHS), atén anualment unes 5.000 persones sense llar a Londres. Bax va afirmar que l’objectiu de Pathway “no és només desenvolupar, dins del NHS, nous models de cura per a les persones excloses socialment, sinó que també cal fer avergonyir el sistema quan no funciona i ser agents de canvi”. Bax va insistir en dos elements fonamentals: la importància de formar professionals i equips especialitzats que puguin actuar de manera simple i replicable i, d’altra banda, la necessitat de fer recerca i de generar evidència. “Hem comprovat que la intervenció d’un equip Pathway en un centre hospitalari és un recurs cost-efectiu, que redueix els dies d’estada de les persones sense llar i també el nombre de reingressos”, va afirmar Bax. Actualment, l’organització té actius un total de 18 equips, tots ells integrats per professionals del NHS.
Perspectiva clínica
La metgessa epidemiòloga i directora de Promoció de la Salut de l’Agència Salut Pública de Barcelona, Maribel Pasarín, va introduir la segona taula rodona, “Perspectiva clínica, recordant que, malgrat que cada cop disposem de més coneixement sobre els efectes que tenen els determinants socials en les desigualtats en salut, cal preguntar-se i revisar si realment s’està aplicant en el dia a dia a les intervencions i polítiques que es posen en pràctica des de les institucions. Segons Pasarín és necessari “conèixer com s’està prestant l’atenció a les persones sense llar a Barcelona, saber si estem cobrint les seves necessitats i tenir en compte com els determinats socials estructurals influeixen les desigualtats en salut”.
La infermera del SEM Zulma Itzaina va explicar, de manera molt gràfica, com és l’assistència que fan els professionals del SEM, en el dia a dia, a les persones sense llar. Itzaina va posar l’exemple d’un pacient que aquest any havia requerit l’activació de fins a 65 assistències del SEM en nou mesos. El SEM va dur a terme, entre gener i setembre de 2022, 1.085 mobilitzacions de persones al carrer, el 75% de les quals van ser derivades a centres sanitaris. “Però és un model d‘atenció ineficaç, basat en una resposta sempre reactiva, que genera molta frustració”, va lamentar Itzaina. Aquesta infermera va apuntar que cal un model basat en la prevenció i, sobretot, que sigui capaç d’aconseguir que “l’usuari vulgui aquest suport”. Ara mateix, segons va explicar Itzaina, la majoria de persones que el SEM trasllada a centres sanitaris “fugen” dels serveis al cap d’entre 3 i 7 hores.
La metgessa de família al CUAP Peracamps – Parc Salut Mar, Núria León, va exposar algunes dades procedents d’un estudi fet al seu centre el juliol de 2022, a partir de la detecció de 152 pacients atesos i identificats com a persones sense llar. Es tracta de pacients amb diverses casuístiques que els aboquen a estar al carrer i sovint sense targeta sanitària (persones vingudes d’altres països, d’altres, amb domicili a centres socials, refugiats, joves sortits de centres tutelats, persones detingudes...). León va destacar la “gran dificultat per comptabilitzar aquests pacients” i algunes de les patologies més habituals: malalties cròniques descompensades per manca de seguiment, addiccions, patologia dual (mental i addiccions), traumatismes i ferides, agressions... En aquest sentit, va destacar que ser dona al carrer incrementa el risc de patir violència i agressions (sexuals) i també més estigma social. Per acabar, va denunciar que les solucions puntuals que s’ofereixen actualment generen “impotència” entre els professionals i “distorsió” als serveis d’urgències.
D'esquerra a dreta: Zulma Itzaina, infermera del SEM; Montse Perez i Carme Roca, metgesses de l’Associació #Salutsensesostre; Daniel Roca, metge de família al CAP Raval Sud; Núria León, metgessa de família al CUAP Peracamps – Parc Salut Mar; i Maribel Pasarín, metgessa epidemiòloga i directora de Promoció de la Salut de l’Agència Salut Pública de Barcelona
El metge de família al CAP Raval Sud, Daniel Roca, va recordar que el sol fet de viure al carrer redueix l’esperança de vida d’una persona entre 15 i 30 anys i va presentar els resultats de l’estudi recent ESSELLA (Estat de Salut de la Població Sense Llar), que ell mateix ha liderat, gràcies a una beca de recerca de l’Institut Català de la Salut (ICS), i en el qual “s’ha aplicat una metodologia científica per aprofundir en l’estat de salut de les persones sense llar”. Roca va informar que l’estudi refereix “índexs molt alts, que fins i tot multipliquen per 40 els de la població general, en malalties com MPOC, malalties infeccioses com el VIH i trastorns mentals i addiccions”, i va reclamar “més coordinació entre serveis i bases de dades comunes”. L’estudi ESELLA es basa en 146 entrevistes realitzades a població atesa per l’ONG Arrels i pel CAS Baluard, que representen dos perfils diferents de persones que viuen al carrer. Roca va plantejar que cal gestionar aquesta realitat amb els dispositius adequats i va lamentar que sovint es malbaratin recursos que s’haurien de dedicar a circuits ben dissenyats.
Les metgesses Carme Roca i Montse Perez, de l’Associació #Salutsensesostre, van explicar el funcionament de la seva organització, integrada per voluntaris i, en un 80% per professionals sanitaris jubilats, L’activitat de l’associació es du a terme majoritàriament des del dispositiu instal·lat a l’església de Santa Anna, al barri Gòtic de Barcelona, i es coordina amb els dispositius sanitaris de la xarxa pública. L’associació disposa d’una unitat mòbil que es desplaça pel barri amb un metge, una infermera i una persona de suport administratiu. “Hem de sortir al carrer, perquè aquestes persones no ens vindran a veure i, a partir d’aquí, ja podem establir vincles de confiança”, va insistir Roca. Les metgesses van reclamar “imaginació i flexibilitat davant d’un col·lectiu extremadament vulnerable”, així com “emmarcar l’atenció sanitària dins el sistema públic de salut”. #Salutsensesostre ha fet més de 2.500 visites en dos anys, disposen de banc d’ulleres i ofereixen també visites de podologia i odontologia. A més, tenen un projecte de docència perquè metges residents i estudiants d’infermeria puguin fer-hi rotació.
Salut mental i addiccions
La psiquiatra de l’Hospital Clínic de Barcelona i vocal de la Junta de Govern del CoMB, Rosa Calvo, va introduir la tercera taula rodona, “Salut mental i addiccions”, fent èmfasi en la situació dels infants i adolescents en situació de sensellarisme i destacant-ne “els greus problemes de salut mental que pateixen, especialment l’ansietat i la depressió”. Calvo va recordar que molts menors viuen en llars que no reuneixen unes condicions mínimes, exposats a abusos, a tòxics, mancats d’higiene, aïllats socialment. “Tenim adolescents que viuen a cases ocupades, dins de trasters...tot això també és sensalallarisme”, va insistir.
La picòloga i cap del Servei de Prevenció i Atenció a les Drogodependències. Agència de Salut Pública de Barcelona, Montse Bartroli, va presentar algunes dades i valoracions sobre l’experiència del centre d’acollida de “baixa exigència”, un dispositiu pioner i únic a Catalunya i a l’Estat, per a persones sense llar amb addiccions, on es permet el consum supervisat de drogues. Bartroli va detallar la “perspectiva de gènere integral” que va guiar aquest recurs i els bons resultats aconseguits. La pandèmia i el confinament van possibilitar l’obertura, per primer cop, d’un centre d’aquestes característiques, on s’ofereixen 50 places (la meitat reservades a dones). Fins ara hi han passat 255 persones. Es tracta d’un centre “on els usuaris aconsegueixen seguretat física i emocional i on poden fer les primeres passes per deixar d’enfonsar-se”, va resumir Bartroli. Segons les dades disponibles, als 3 mesos, els usuaris han reduït més del 50% el consum d’alcohol, un 30% el de drogues injectades i un 40% les inhalades.
La psiquiatra i coordinadora del programa ESMES (Equip Salut Mental Sense Sostre) del Parc Sanitari Sant Joan de Déu Yolanda Osorio va recordar que hi ha “molts camins” per arribar a viure al carrer i va explicar l’experiència d’aquest programa, iniciat l’any 1998 i que l’any 2021 va atendre 711 persones. Osorio va destacar que ESMES és un model “centrat en la persona i el seu apoderament, basat en el model de recuperació i de baixa exigència”, i va situar els reptes que afronta: “incrementar els recursos professionals i d’habitatge, consolidar el treball amb la xarxa de toxicomanies, millorar la coordinació amb les presons i abordar l’estigma”.
D'esquerra a dreta: Montse Bartroli, psicòloga i cap del Servei de Prevenció i Atenció a les Drogodependències. Agència de Salut Pública de Barcelona; Diego Aránega, psicòleg i coordinador del Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) Baluard; i Yolanda Osorio, psiquiatra i coordinadora del programa ESMES del PSJD
El psicòleg i coordinador del Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) Baluard, Diego Aránega, va oferir una detallada explicació del perfil i determinants dels usuaris del centre, marcat per dinàmiques com la “dificultat per diagnosticar problemes de salut mental degut a la presència de consum de drogues, complexitat en l’atenció, alta prevalença de trastorns addictius severs en els perfils atesos i augment del policonsum”, entre d’altres factors.
El metge i subdirector General d’Addiccions, VIH, ITS i Hepatitis Víriques de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, Joan Colom, va intervenir per videoconferència i va oferir xifres globals de l’atenció al usuaris dels CAS, amb 13.423 casos d’inici de tractament l’any 2021. Colom va demanar abordar el consum de drogues “des d’una perspectiva transversal que integri diferents eixos vitals de la persona”, i va reconèixer que cal “avançar cap a una xarxa de recursos inclusiva que permeti iniciar processos de recuperació de persones afectades per consums problemàtics de manera coordinada dins l’estratègia integral per a l’abordatge del sensellarisme”.
Una mirada social
La degana del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, Conchita Peña, va introduir la darrera taula rodona de la jornada, titulada “Una mirada social”. Peña també va insistir a reclamar la necessitat de tractar el sensellarisme amb “una intervenció polièdrica i treballant en la integració de tots els sistemes de benestar implicats en la cura de les necessitats de les persones: social, sanitari, d’educació i de justícia”, i va recordar que “així com el diagnòstic mèdic és del metge i el de les cures és de la infermera, el diagnòstic social és del treballador social”.
La treballadora social del CAP Drassanes, Carolina González, va fer una exposició sobre la tasca de treballadora social sanitària (TSS) a l’EAP Raval Sud, i va demanar “repensar com es pot facilitar l’accés als serveis, que sovint és com una carrera d’obstacles, amb circuits complexos i excloents”. González va fer una crida a “tenir una mirada que tingui en compte tots els eixos de desigualtat”. Va insistir, a més, en la necessitat de “reflexionar sobre la indiferència cap al patiment humà”.
La treballadora social de l’AIS Litoral de l’Hospital del Mar, Laura Morro, va començar amb una autocrítica col·lectiva. “Aquesta taula és la taula de la veritat, i la veritat és que ho fem bastant malament amb les persones sense llar”. Morro va detallar el perfil de les 144 persones sense llar ateses al seu centre entre gener i setembre de 2022 i va acabar la seva intervenció amb “l’esperança i les ganes dels professionals de fer una veritable integració social i sanitària”.
D'esquerra a dreta: Laura Morro, treballadora social de l’AIS Litoral de l’Hospital del Mar; Marta Maynou, treballadora social de la Fundació Arrels; Jordi Rodríguez, testimoni de viure al carrer; Carolina González, treballadora social del CAP Drassanes; i Conchita Peña, degana del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya
La treballadora social de la Fundació Arrels, Marta Maynou, va explicar “la mirada des d’Arrels, centrada en l’atenció a les persones sense llar que dormen al carrer i especialment les de llarga trajectòria, que presenten una situació molt deteriorada i amb moltes dificultat de vinculació als recursos”. Aquesta mirada, segons Maynou, “necessita coneixement, comprensió, flexibilitat i sensibilitat per donar una resposta adient”.
Seguidament, va ser el torn d’escoltar la veu d’una persona que ha viscut al carrer. Jordi Rodríguez coneix en primera persona el sensellarisme. Va arribar a viure en un abocador a Vilafranca. “Calculava els anys que em quedaven per morir-me”, va assegurar. Segons Rodríguez, “una persona sense llar no és una persona amb moltes necessitats, sinó amb totes les necessitats”. Al seu parer, manquen idees noves i recursos per abordar l’atenció a les persones sense llar. “Seria ideal que un metge pogués receptar-nos un habitatge. Sensellarisme és una paraula molt políticament correcta, però, des de la perspectiva d’un sense sostre, més aviat és ostracisme, rebuig, indiferència, culpabilitat i vergonya”, va afirmar Rodríguez.
Per últim, i després d’un breu torn de preguntes, l’aleshores conseller de Salut de la Generalitat, Josep M. Argimon, va cloure la jornada. Argimon va deixar clar que “les necessitats de les persones són contínues” i que “cal donar-los una resposta social i sanitària”. En aquesta línia, l’ara ja exconseller va repetir que “la salut ha d’estar a totes les polítiques: treball, educació, justícia i drets” i que “la funció del sistema sanitari és curar, cuidar i acompanyar, però tot això s’ha de fer també des del conjunt de la societat”.